Com es tria un director?

El títol és inexacte. Respon a una tradició lamentablement no superada. Enuncio així amb tota la intenció per a poder matisar la seva inexactitud. Faltaria afegir “o directora”, ja que el seu accés a l’elit de la direcció és encara massa tangencial. Des que Karajan acudís als assajos la Berliner Philharmoniker amb texans, camisa sense corbata, jersei de caixmir enrotllat al coll i cabellera lliure de químics allà en la no tan llunyana meitat del segle XX, semblés que hem avançat en normalitat (prefereixo aquest terme, més proactiu al d’igualtat que, encara conjunturalment necessari, apel·la a l’equilibri del no reeixit). *Karajan, tan modern, va ser poc inclinat a permetre l’entrada de dones en l’orquestra.

No va ser fins als primers anys vuitanta quan va ingressar la primera dona en la seva plantilla i no ha estat fins a l’any passat! quan ha tingut la primera concertino. Per tot això, els gestos són encara necessaris més enllà de les falses aparences en el món de la direcció. L’elecció d’un director o directora estableix les seves bases en la decisió dels seus membres.
Així, almenys, és com funciona en la major part de les orquestres del món, no tant al nostre país, sempre tan *different.

La lògica (potser, una lògica) dicta que el criteri descansa en la percepció, coneixement i visió dels músics i que la subjectiva opinió és, d’altra banda, patrimoni dels gestors. No obstant això, els músics han d’acceptar sense ambages la decisió que des dels despatxos es pren on, és just dir-ho, a vegades encerten. Només a vegades.

Espanya és un país amb una molt lloable tradició musical. Una mica dispersa atès que, malgrat els avanços de les últimes dues dècades, encara tenim un *sinfonismo que mira des de baix a Europa i els Estats Units i, fins i tot, al llunyà orient. D’altra banda, està l’espès teixit de bandes municipals, això és, les formades per músics professionals, i un gens menyspreable món *bandístico amateur localitzat històricament en el ja no tan hegemònic llevant. Cada vegada hi ha més i millors bandes repartides per tot territori.

El món coral segueix a la saga i amb poques opcions de prosperar. L’orquestra és, per costum, la referència de l’excel·lència musical quan la banda juga el mateix paper vertebrador, no sols l’espai musical sinó, a més, en el social. En aquest sentit, caldria permetre’s mirar amb altres ulls a les bandes municipals en tant que aquestes facin un esforç per a propiciar-lo.

El costum ens porta a una valoració empobrida i certament vetusta de la banda com a instrument musical de proximitat que, en certa manera, s’ha guanyat a pols. El món *bandístico continua sent, en el millor dels casos, el mateix que fa mig segle. Encara que l’orquestra comparteix amb la banda la realitat de convocar cada vegada a menys públic i de major edat, la medalla de plata del reconeixement social continua sent per a la banda. El cor, ni aspira al bronze.

Més enllà de revisar l’impacte musical amb un públic diferent del de fa 25 anys, l’elecció del director o directora és obstacle per a un canvi brusc de rumb, per a canviar un paradigma que obri noves vies de comunicació amb l’audiència existent i creant nous públics.

Les orquestres ho saben i malgrat algun gol per l’esquadra que baix espuris motius ha ficat el seu equip gestor seguint directrius polítiques, en general, sostenen cert equilibri entre els seus objectius i els seus assoliments.

La banda, que sofreix amb més ferotgia els designis electorals, segueix ancorada en processos paralitzants per al seu propi desenvolupament i evolució.

La conseqüència és que es limita el nombre de candidatures amb altes capacitats musicals i de lideratge capaços de revertir la inèrcia. L’acció de dirigir no pot dirimir-se en termes mediàtics perquè no és millor el director o directora que exhibeix el seu narcisisme en Instagram. No és millor el més gesticulador ni el més efusiu.

Cal llevar-se la bena dels ulls i desemmascarar la impostura. 

A hores d’ara no haurien de vendre’ns fum. Fer música no pot ser mai un exercici contemplatiu rutinari sinó de compromís i risc. És millor aquell o aquella que és capaç de treure el millor de l’ànima dels músics -metafòricament parlant- en nom d’un transcendent i catàrtic -al mateix temps que edificant i lúdic- discurs musical extret de les entranyes no visibles de la partitura.

L’experiència estètica és total quan s’alineen les emocions de trinomi orquestra-banda/director- directora/públic/societat. Els directors i directores han d’estar de pas. No importa si afronten la titularitat uns mesos o diversos anys. El seu temps, sent caduc, ha d’estar nodrit de màxim rigor i exigència. El model de “un director per a tota la vida” és el més nociu per a la salut de la música.

Les bandes, no obstant això, s’estan privant -per elecció gestora pròpia- d’optar no tant a la millor candidatura sinó a la millor opció disponible en el mercat en tant que les bases de les seves convocatòries són dissuasives, extractives i en excés mercantilistes. Els membres de la banda són els experts musicals. Són els qui haguessin d’ostentar l’autoritat tant per a seleccionar al director o directora que compleixi en major grau les seves necessitats musicals, socials, sindicals i corporatives com per a desitjar-li sort en un altre lloc quan el seu cicle conclogui.

La realitat és que els músics de la banda estan privades de vot i, pitjor, de veu. 

Delegar la custòdia essencial dels millors candidats i candidates a altres directors o directores aliens a la banda és una acció poc probable d’esdevenir en útil perquè no són pocs els que ostenten càrrecs institucionals en conservatoris però sense el costum de trepitjar escenari. I, en tot cas, hi ha algun director o directora que consideri que existeix algú millor que la seva pròpia persona? Que d’objectiva, per tant, serà la seva decisió? Quin coneixement pot albergar de les necessitats de la banda? Sap, potser, quines fortaleses o febleses ostenta i, per tant, quin perfil de lideratge precisa? Pot valorar-se un lideratge en una acumulació documental per gruixuda que aquesta sigui?

La temptació d’argumentar que els músics volen tranquil·litat i poc compromís és acceptable si ho reduïm a una immensa minoria que no ens representa. La major part dels professionals de la música desitgen directors i directores que els treguin de magma del *sopor mitjançant un veritable lideratge.

I què és el lideratge? És la capacitat de millorar als altres sense fer soroll. I, lamentablement, tenim massa soroll en el món de la direcció de banda i, no obstant això, molt poques nous.

*****************

LaEscuela de Dirección de Badalona tiene como objetivo formar a directores y directoras en el pensamiento musical crítico, en las habilidades técnicas y expresivas para su desarrollo y en el conocimiento profundo de los procesos en la didáctica de ensayo. Ya te puedes matricular.